Viatjo pels paisatges de
la teva ànima.
Una boira espessa et fa desaparèixer per entre els ametllers
nus,
i jo des de la distància et busco enmig d'aquest joc de trobar de nou
els
perfils dels nostres propis cossos.
Sentir que el dibuix de la nostra
existència perd els seus contorns més definits,
com aquell arbre nu que ens
marca el camí de retorn.
Una respiració accelerada per l'esforç ens acompanya,
i la certesa que les nostres cames encara ens regalaran la força necessària per
tornar,
per així poder gaudir de nou l'espectacle màgic d'un sol rogenc, potent
i etern,
que es deixa caure lentament per la tendra línia de l'horitzó de la
nit.
I serà en aquest preàmbul únic abans de la foscor quan aclucarem els ulls,
marcarem el compàs de la nostra força i gaudirem de l'espectacle de la vida en
totes les seves expressions; la natura, l'esforç, el plaer, el patir, l'amic.
Un pont infinit marca el camí,
i allí al fons la incertesa que ens espera.
Aquesta boira que ens esgarrapa el cor i que ens estreny els budells
provocant aquesta
sensació de vòmit permanent, de fàstic permanent,
no restarà allí per sempre,
segur.
Un dia les fredors de la nit deixaran de ser crues,
i una calor portada
per un vent invisible la farà desaparèixer.
Potser lentament, potser sense
adonar-nos'en,
simplement un dia, simplement un temps,
i tot romandrà record.
És una espera que ara pesa com si es
tractes de l'eternitat,
com si un déu maliciós ens hagués carregat un sarró ple
de merda a l'esquena
i no sabéssim com deixar-la anar.
Tres imatges.
Tres imatges.
Tres camins que ens fan avançar.
La boira que ens incapacita per
veure més enllà,
i tanmateix sabem que estem allí,
en aquella terra autèntica
que es presenta com la vida mateixa;
dura, trista, melancòlica i fràgil,
dura, trista, melancòlica i fràgil,
i
alhora plena de vida, de força, de colors,
de tresors que ballen entre les branques de les oliveres,
de tresors que ballen entre les branques de les oliveres,
de les simfonies més simples i belles entonades per
tots els grills dels nostres camins,
i el sol, les muntanyes, el riu…
Caldrà
ser pacients i esperar que la primavera de la nostra tranquil·litat
torni a florir lentament,
torni a florir lentament,
per deixar pas a sensacions més relaxades, més lleugeres.
Avui pintes d'espessors densos i grisos
els paisatges de la teva vida,
avui el color, la calor d'aquells dies passats
semblen oblidats,
però estigues segur que tornaran, amb altres matisos,
amb
altres representacions,
però tornaran…
i un dia, potser de diferent manera,
i un dia, potser de diferent manera,
potser una mica més vells,
potser més
cansats,
tornarem a fer el camí,
i en girar al voltant de l'arbre mort
somriurem recordant les alegries amb els amors,
el temps compartits i aquelles
abraçades que ja mai oblidarem.
Bufa vent del sud!
Bufa vent del sud!
Bufa lleuger i aixeca la boira dels paisatges que avui ens
acompanyen,
per deixar net l'horitzó de les nostres ànimes.
Mil petons estimat amic.
_______________________________________________________________
Palabras recibidas hoy de un amigo al que amo.
Palabras que dibujan el paisaje.
Mil petons estimat Albert.
No sabía cómo me sentía hasta que lo he visto en tus palabras.
No hay comentarios:
Publicar un comentario