viernes, 18 de diciembre de 2015

Palabras que valen más que tres imágenes

Viatjo pels paisatges de la teva ànima.
Una boira espessa et fa desaparèixer per entre els ametllers nus,
i jo des de la distància et busco enmig d'aquest joc de trobar de nou
els perfils dels nostres propis cossos.
Sentir que el dibuix de la nostra existència perd els seus contorns més definits,
com aquell arbre nu que ens marca el camí de retorn.
Una respiració accelerada per l'esforç ens acompanya,
i la certesa que les nostres cames encara ens regalaran la força necessària per tornar,
per així poder gaudir de nou l'espectacle màgic d'un sol rogenc, potent i etern,
que es deixa caure lentament per la tendra línia de l'horitzó de la nit.
I serà en aquest preàmbul únic abans de la foscor quan aclucarem els ulls,
marcarem el compàs de la nostra força i gaudirem de l'espectacle de la vida en totes les seves expressions; la natura, l'esforç, el plaer, el patir, l'amic.

Un pont infinit marca el camí,
i allí al fons la incertesa que ens espera.
Aquesta boira que ens esgarrapa el cor i que ens estreny els budells
provocant aquesta sensació de vòmit permanent, de fàstic permanent,
no restarà allí per sempre, segur.
Un dia les fredors de la nit deixaran de ser crues,
i una calor portada per un vent invisible la farà desaparèixer.
Potser lentament, potser sense adonar-nos'en,
simplement un dia, simplement un temps,
i tot romandrà record.
És una espera que ara pesa com si es tractes de l'eternitat,
com si un déu maliciós ens hagués carregat un sarró ple de merda a l'esquena
i no sabéssim com deixar-la anar.

Tres imatges.
Tres camins que ens fan avançar.
La boira que ens incapacita per veure més enllà,
i tanmateix sabem que estem allí,
en aquella terra autèntica que es presenta com la vida mateixa;
dura, trista, melancòlica i fràgil,
i alhora plena de vida, de força, de colors,
de tresors que ballen entre les branques de les oliveres,
de les simfonies més simples i belles entonades per tots els grills dels nostres camins,
i el sol, les muntanyes, el riu…
Caldrà ser pacients i esperar que la primavera de la nostra tranquil·litat
torni a florir lentament,
per deixar pas a sensacions més relaxades, més lleugeres.
Avui pintes d'espessors densos i grisos els paisatges de la teva vida,
avui el color, la calor d'aquells dies passats semblen oblidats,
però estigues segur que tornaran, amb altres matisos,
amb altres representacions,
però tornaran…
i un dia, potser de diferent manera,
potser una mica més vells,
potser més cansats,
tornarem a fer el camí,
i en girar al voltant de l'arbre mort
somriurem recordant les alegries amb els amors,
el temps compartits i aquelles abraçades que ja mai oblidarem.

Bufa vent del sud!
Bufa lleuger i aixeca la boira dels paisatges que avui ens acompanyen,
per deixar net l'horitzó de les nostres ànimes.


Mil petons estimat amic.

_______________________________________________________________

Palabras recibidas hoy de un amigo al que amo.
Palabras que dibujan el paisaje.
Mil petons estimat Albert.
No sabía cómo me sentía hasta que lo he visto en tus palabras.